 |
| Passeig Dr. Carulla |
La mobilització del dimarts 8 de maig a Arbúcies ha tingut dues parts diferenciades. A la Plaça de la vila durant la concentració s'ha llegit l'article de Raül Romeva La presó eina política (clica aquí per veure'l tot).
Després s'ha anat fins el Passeig Dr. Carulla com a eix dels 3 centres d'ensenyament públic de la vila, recordant els mestres represaliats i depurats pel franquisme en relació als fets que vivim actualment i que han portat davant els jutges mestres i professors de diferents indrets de Catalunya.
Es va llegir el següent text del llibre L'Ensenyament en la societat arbucienca:
LA REPRESSIÓ I LA REORGANITZACIÓ DE LES ESCOLES. 1939.
Per poder inculcar la ideologia del règim, les autoritats franquistes efectuaren una gran repressió que afectà a gran part dels mestres i que es coneix com a depuració.
Amb els criteris anteriors i tots els aspectes que permetien una aplicació subjectiva, bona part del professorat patí la repressió. Seguidament exposem els mestres i les mestres arbuciencs sancionats dels quals en tenim constància i el tipus de sanció imposada: Josep Bosch, Remigio García i Agustí Estañol, foren expulsats del magisteri. Motserrat Martí i Mª Dolors Pons foren inhabilitades per exercir càrrecs directius i de confiança. La que havia estat mestra de Joanet durant deu anys, Carlota Orti i Segarra, va ser "baja definitiva por condena" l'any 1939.
Des de la Sectorial d'Educació de l'ANC volem denunciar la deriva autoritària de l'Estat Espanyol. L'Estat, com ja ha fet històricament, té al punt de mira les escoles i els instituts de Catalunya per tal de depurar el professorat que no combregui amb el règim.
Ara més que mai, cal educar els nostres infants i joves en la llibertat, en l'esperit crític, en la democràcia i en la polis en el seu sentit més ampli i els professors i professores s'han de mantenir fidels al seu paper d'educadors, acompanyant l'alumnat en la seva formació com a ciutadans i ciutadanes lliures, responsables i implicats en el seu entorn més immediat i en la millora del món i de la societat. La democràcia necessita una ciutadania lliure i responsable. Els docents tenim l'obligació de contribuir a la seva educació integral.
En aquests moments que hi ha 45 centres investigats i l'estat ha donat l'ordre d'actuar contra els docents de 24, demanem a tota la comunitat educativa que denunciï aquesta situació de repressió a la qual està sotmesa l'escola catalana i el seu professorat.
La presó eina política
ResponElimina"A la presó no s’hi està bé, però una persona normal, amb sentit de la justícia, pot resistir-la i sortir-ne més forta i convençuda. Cal perdre-li la por. Passaràs estones de desànim o depressió. És possible, o fins i tot probable, que algun dia ploris de pena. Però no et preocupis, és molt normal". Vaig rebre aquestes reflexions amb un decàleg de consells pràctics el primer cop que ens van citar a declarar, el novembre passat. Me les va enviar en Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat de caràcter polític (no només religiós) que va ser empresonat.
Va entrar a presó l’any 1971 i s’hi va estar més de dos anys. Ho va fer com a opció de denúncia. Avui ningú dubta que si milers d’objectors al cap dels anys van col·lapsar el sistema, fins a provocar la desaparició de la mili, és en gran part per la seva decisió (i d’altres) de passar per la presó. Jo m’hi he sentit sempre en deute. En Pepe va ser professor a l’Escola Torre Marimon, de Caldes de Montbui, de la qual el meu pare era el director i on, de fet, vivíem. Ell em va introduir en el món del pacifisme i la defensa dels drets humans. Sota el seu mestratge em vaig fer objector i vaig iniciar una via, que mai he abandonat, a favor de la construcció de la pau, la democràcia i la llibertat.
Quan vaig rebre el seu missatge, alguns dels membres del Govern estàvem valorant de quina manera calia afrontar l’escenari, sent conscients que l’Estat arribaria fins a les últimes conseqüències. No considero que el que vàrem fer pugui ser considerat un acte delictiu i estic disposat a defensar-ho sempre que calgui, i on faci falta. Però és en gran part pel Pepe que no vaig dubtar a l'hora de prendre la decisió. Sí, la presó podia i, de fet, havia de formar part de la nostra lluita pacífica i democràtica.
Ell va entrar a presó per posar en evidència les febleses d’un Estat que ja començava a mostrar la fragilitat d’un règim moribund. Igualment, la nostra presó ha de servir per mostrar la feblesa d’un projecte democràtic fallit i d’un Estat amb importants deficiències jurídiques i, sobretot, polítiques.
Efectivament, Pepe, aquí no s’hi està bé. És trist i descoratjador viure lluny dels teus, i sentir que la família i els amics han de fer cada cop més de 1.400 km per poder veure’t és molt dur. Però no sentiu pena, la nostra presó evidencia la deriva que està prenent la resposta judicial a la qüestió catalana, que no és ni de bon tros la que hauria d’adoptar una democràcia sana. Al contrari, aquesta resposta sotmet els principis que la sostenen, amb el perill de portar-la a la fractura.
Aquest camí serà llarg i dur. Rebel·lió, sedició, cop d’estat, violència, terrorisme... Sentirem com s’expandeix la impunitat institucional i com part del sistema mediàtic, policial i judicial l’empara. Sentirem també la solitud, i com una part important de la societat encara està disposada a callar i mirar cap a una altra banda. Però en aquest temps també hem sentit la solidaritat, el compromís, l’empatia, i hem après moltes coses, entre elles a no amagar-nos, a no renunciar al diàleg, a denunciar la injustícia o a persistir i a sobreposar-nos a les dificultats.
En aquest camí, la presó ha de ser un instrument per evidenciar a tot demòcrata que no és acceptable la manipulació que s’està fent del dret penal per reprimir una ideologia, que no es pot respondre a posicionaments polítics amb coerció judicial i amb la vulneració de drets i llibertats, i que amagar la política i optar per la repressió no solucionarà mai absolutament res.
Quan les persones cridades a resguardar la justícia conclouen que el seu fi justifica qualsevol mitjà, la responsabilitat d’enfrontar-se a aquesta opressió recau sobre tots els demòcrates. I com en Pepe em va ensenyar, la meva, la nostra presó, els ha de servir a tots ells per perdre la por a denunciar i a no acceptar aquests excessos i els perills que comporten.
Força i anim, la lluita noviolenta i activa continua. Una abraçada
ResponElimina