Durant la concentració a la Plaça de la Vila per demanar la llibertat dels presos polítics catalans, el retorn dels exiliats i de rebuig contra les causes a catalans per la República, s'ha llegit un manifest en defensa de la Llengua catalana i un article de Vilaweb de David Fernández on parlava de les Causes de Pere Casaldàliga amb motiu dels seus 90 anys i de Jaume Botey en record del seu traspàs, dos referents de País. En publiquem fragments i si el voleu llegir sencer, el podeu trobar clicant AQUÍ. En nom del Pere
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social... Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea
araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap
odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb
cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el
teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i
totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta
necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants
solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients
que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades,
amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís
al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’
–recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon
dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat....Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que
manen i ben a prop dels que lluiten.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la
malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres
complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara
i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que
els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual....Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara
per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El
sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia.
«Sigueu lúcids, sigueu ferms. Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades
gràcies.Responeu a la por amb unió.»
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat. I a totes les Araguaies del món.
Indesinenter i sense defallir.
