Manifest del Correllengua 2012
(elaborat per Màrius Serra)
* La llengua és un ésser viu que evoluciona constantment, a còpia de girs genuïns i d’aportacions espúries. La llengua ens permet establir el terreny de joc on transcorren les nostres vides des de la infància. Quan, de menuts, l’àvia ens pica la mà després de fer-nos jugar a ralet ralet engega el nostre relat. Un relat que ens esculpeix la identitat. Cada llengua que aprenem és un nou terreny de joc i més afortunats serem com més terrenys siguem capaços de transitar. Però no ens equivoquéssim pas: en serem més capaços com més dominem la llengua de l’àvia, la del ralet i la del relat, que sempre és la font de totes les altres, encara que l’àvia no parli una llengua multimilionària en usuaris sinó una llengua que parlen poques àvies.
Ara la llengua de les nostres àvies ja ha entrat al sistema educatiu d’una manera inequívoca a bona part del país, i convé que la immersió lingüística es mantingui. Però molts catalans d’una certa edat vam experimentar en algun moment del passat la meravellosa descoberta de la nostra pròpia llengua. El descobriment que el coixí sonor de l’entorn familiar era, també, una llengua de cultura que ens permetia establir tota mena de relacions amb l’univers. Aquesta simple constatació va molt més enllà de les consignes i els interessos embastardits dels que fan servir la llengua d’arma llancívola, i com que la llancen, tampoc no s’hi fixen gaire. El camí de la consciència lingüística equival a l’aventura més colossal que ha viscut mai la humanitat: el coneixement amplificat per la curiositat i el bandejament dels prejudicis.
CONTINUA: ÉS L'HORA DEL COMPTE ENRERE (CLICA AQUÍ)